Història

Al municipi de Tona, s’hi han trobat restes neolítiques. Més tard, entre els segles VIII i V aC, la zona del jaciment del Camp de les Lloses va ser poblada, probablement de manera temporal. Podem dir, doncs, que el lloc de l’actual poble de Tona ha estat habitat des de molt antic.

Per les troballes conegudes, algunes hipòtesis apunten que al pla del Castell hi va haver un assentament iber. Però el poblat antic que comencem a conèixer millor és el del Camp de les Lloses, que correspon al segle II aC, a l’època de la romanització. Segons sembla, era un nucli de poblament de caràcter militar, i estava relacionat amb la construcció d’una via romana que, creuant l’actual municipi de Tona, comunicava Vic amb Caldes de Montbui. Al Camp de les Lloses hi havia tallers dedicats a la fabricació d’objectes de bronze i de ferro.

Cap al 880, el comte Guifré el Pilós va establir o refer el terme del castell de Tona. Es conserva una antiga torre de guaita (que va esdevenir torre major del castell medieval) dalt el turó del Castell. Fins a la primera meitat del segle XIX, el terme de Tona incloïa una part important del municipi actual de Collsuspina.

El 888 es va consagrar l’església parroquial de Sant Andreu, al Castell, però, probablement, l’origen de la parròquia és molt anterior a aquesta data. A la sagrera de l’església parroquial del Castell, s’hi va formar un petit poble. També hi ha força masos documentats des de l’edat mitjana: al Barri (al peu del turó del Castell) i en altres indrets del terme.

Durant uns dos segles, els Montcada van ser senyors del castell i el terme de Tona. Quan va morir Guillema de Montcada (sense descendència), el domini va tornar al rei, que, després de diverses vicissituds, el va vendre a un altre feudal. Els tonencs no hi estaven conformes i van aconseguir, gràcies a la col•laboració de la ciutat de Barcelona, retornar al senyor la quantitat de diners que havia pagat i, així, deixar de dependre’n. Per la concessió, per part del rei Martí l’Humà, del dret de carreratge (1401), Tona passava a ser carrer de Barcelona, o sigui, els tonencs tenien, des de llavors, els mateixos drets i obligacions que els ciutadans de Barcelona. El rei li va reconèixer, a Tona, un primer règim municipal autònom. Als segles XIV i XV, el terme tonenc, com tants d’altres, va perdre població, a causa de la fam, les epidèmies, etc.

El poble actual es va començar a formar al segle XVI (una època de prosperitat econòmica general), aprofitant un camí que comunicava la Plana de Vic amb les terres del nord i amb Barcelona.

En aquest carrer o poble nou hi vivien i treballaven, entre d’altres, uns quants paraires i teixidors, que van constituir una confraria o gremi. La seu d’aquesta confraria, que encara es conserva, també servia de casa del comú (és a dir, d’ajuntament).

Quan el nucli originari del poble actual s’anava consolidant, al primer terç del segle XVII, el problema del bandolerisme també va afectar-lo. Algun tonenc va pertànyer a la quadrilla del bandoler Serrallonga. Però el fet més greu és que un grup de bandits va tenir el poble de Tona atemorit durant una llarga temporada, en connivència amb les autoritats locals.

Al segle XIX hi va haver la construcció de l’església parroquial del nucli urbà. Es va edificar després d’un llarg conflicte entre els habitants del poble i un sector important de la pagesia. Va substituir l’actual santuari de Lurdes (al peu del Castell), que abans havia reemplaçat, com a església parroquial, la de dalt el Castell.

Tona, com tantes altres poblacions catalanes, va patir l’assot de les tropes de Napoleó i va ser escenari d’algun episodi cruent de la Primera Guerra Carlina.

La fesomia del poble va anar canviant gràcies a la construcció de la variant (així la carretera que comunica la Plana de Vic amb el Vallès i Barcelona deixava de passar pel mig del poble) i gràcies als barris que es van formar arran de la descoberta de deus d’aigües considerades medicinals i la construcció de balnearis. La primera deu d’aigües sulfuroses va ser trobada el 1874.

Al primer terç del segle XX, es van produir novetats importants: l’arribada de l’aigua, el telèfon i l’electricitat; l’obertura d’una fàbrica tèxtil (l’única que hi havia); la inauguració de l’escola pública Caterina Figueras (pagada per Antoni Figueras, un estiuejant), i l’inici de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell, a partir de tradicions locals relacionades amb l’ofici de traginer, amb una antiga confraria (sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser)..., i amb llocs del poble amb un important valor simbòlic (sobretot, el Castell).

A causa de la Guerra Civil, més de 30 tonencs van morir. L’església parroquial i la rectoria (amb un valuós arxiu) van ser cremades. En les torres i altres edificis d’un dels barris formats a partir d’un balneari (Roqueta), durant la guerra hi van viure uns 500 refugiats procedents, la majoria, de Madrid. Un hotel del barri Codina (l’altre barri sorgit de l’estiueig) va ser transformat en hospital de sang. A més, entre Tona i el poble dels Hostalets de Balenyà, es va construir un camp d’aviació, que va tenir poca utilitat.

Després de les penúries de la guerra i els anys de la postguerra, Tona ha crescut molt (demogràficament i urbanísticament). La indústria i els serveis han ofert noves possibilitats econòmiques als tonencs de naixença i d’adopció. Aquestes darreres dècades, el poble ha millorat en serveis i equipaments educatius, culturals, sanitaris, esportius... I ha mantingut un teixit associatiu divers i dinàmic.